Bé. Doncs ja són aquí. Els primers Premis de Teatre Musical a Catalunya. És un honor que m’hagin demanat unes paraules per aquesta ocasió inaugural.

La meva relació amb els escenaris ja passa de la trentena d’anys, i al llarg de tot aquest temps he pogut gaudir de participar en diversos muntatges musicals. Tant a grans produccions com a produccions de més petit format. En totes elles he comprovat l’enorme riquesa que et proporciona compartir i crear escena amb un munt de gent que prové d’altres branques de l’arbre de la interpretació, i tenir l’oportunitat de treballar diverses disciplines, com cantar i ballar, i fer-ho també en diferents estils.

De vegades (i he de dir que sortosament cada cop menys), al teatre musical se l’ha menyspreat un xic; se l’ha considerat potser una feina menys “seriosa” que el teatre de text. Sota el meu punt de vista, però, aquesta és una consideració sense cap mena de motiu. Perquè de muntatges sublims, n’hi ha de tot tipus; i de no tan encertats, també. Sovint m’he preguntat, doncs, per què aquesta mirada diferent cap a l’un i l’altre. I sovint m’he respost, tímidament, que deu ser sens dubte una qüestió de trajectòries, de camí recorregut, d’història. Al nostre país, al teatre musical encara li manca aquesta “normalitat” a la cartellera. Sí, sí, és cert que en veiem força sovint, de grans musicals (i malauradament, sempre des del meu punt de vista, massa sovint dels que se’n diuen “franquícies”…jo prefereixo mil vegades més que cada muntatge sigui diferent, que la creativitat dels artistes no hagi de cabre en un dibuix ideat prèviament per altres…), però -encara, repeteixo- els petits formats d’aquest gènere representen un esforç gairebé sempre molt més titànic que els de teatre de text: només en pressupost per a la part musical, ja anem de gairell…

Tot i això, ja en tenim, aquí, de grans èxits de teatre musical fixats en la nostra memòria. Uns quants! I més que en tindrem, si tot va bé, que hi ha d’anar!

Al llarg del temps, totes les companyies i/o productores, grans i/o petites, que han tirat endavant un musical, han lluitat per guanyar públic per a aquest gènere. I, acceptem-ho d’una vegada: el públic el que vol és que l’atrapin: emocionar-se, riure, plorar, indignar-se, sentir-se còmplice, identificar-se… veure trames, situacions, personatges que el toquin d’alguna manera, que el facin viure una perspectiva diferent, ni que sigui durant una hora, dues, tres…

…I sortir taral·lejant de veure una funció… Bé, el teatre musical té aquest -diguem-ne- “plus”. Quan una emoció, la que sigui, et queda fixada per una tonada. Potser aquesta sigui la principal grandesa del teatre musical: les cançons, la música, es fixen al cervell amb tanta profunditat… Aquest “poder” de remetre’ns immediatament a una situació, a una sensació, a un estat, a través d’unes notes, d’una melodia, és potestat, principalment, del teatre musical.

Així, jo penso en els dos gèneres -teatre de text i teatre musical- com en dos germans bessons. Parits per la mateixa musa, creixent junts, però cadascun amb trets característics que els defineixen i que mereixen igual admiració. Per això, aquests Premis de Teatre Musical, que neixen ara com a específics d’aquest gènere, són una altra passa endavant per a un més ampli ressò de la nostra realitat teatral. Dotant-los de major visibilitat, es contribueix a reforçar el fet del Teatre, de l’Art i de la Cultura, que tant es necessita en les societats d’avui.

Llarga vida, doncs, a aquests Premis de Teatre Musical. I a tots els altres premis que, com aquests, ens cridin l’atenció sobre la gent que, mitjançant l’Art en qualsevol de les seves branques, expliquem, transmetem trames, situacions, personatges… contem històries amb el desig que ens convidin a reflexionar sobre les nostres existències i sobre què i com volem mantenir o canviar de nosaltres i del nostre món.

Roser Batalla.