Antoni Font-Mir: Doctorand en estudis teatrals per la UAB, Màster Universitari en Estudis Teatrals per la UAB i llicenciat en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona i director de Teatremusical.cat.

Avui, trenta d’abril de 2024, fa cinquanta anys que Dagoll Dagom s’estrenava als escenaris.

Situem-nos a la Catalunya de 1970. Frederic Roda volia fer teatre universitari contemporani i en català. Amb aquesta idea, el vint-i-tres de desembre d’aquell mateix any va crear el Nou grup de teatre universitari (NGTU), un grup d’actors no professionals units per la ideologia d’esquerres. El grup es va dissoldre el 1973 i molts dels seus membres van seguir el camí de l’anomenat teatre independent.

Aquesta dissolució va portar un dels actors del grup, el desaparegut director teatral Joan Ollé, a fundar-ne un de nou: Dagoll Dagom.

El nom de Dagoll Dagom va néixer al bar Guitó, a la Gran Via cantonada amb el carrer Villarroel de Barcelona. El nom era el seu crit de guerra infantil, les paraules que emprava per a tot el que li servia per dibuixar i escriure.

«Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos», és una frase de La hija del aire de Calderón de la Barca; és també el títol d’un llibre de poesies de Rafael Alberti escrit el 1929; i el primer espectacle de Dagoll Dagom. Un espectacle poètic estrenat el trenta d’abril del 1974a la Sala Miriam de Barcelona.

El 1977 Dagoll Dagom estrenava No hablaré en clase, de Joan Ollé i Josep Parramon. Allà van començar a passar fets que canviarien per sempre el rumb del grup. Aquella obra s’havia de representar un únic cap de setmana a l’Aliança del Poble Nou de Barcelona, però després de la publicitat que li va suposar la publicació als diaris de l’esquela amb el títol de l’obra —i havent superat la censura, finalment, al tercer intent— en van demanar prop de 265 representacions per tot l’estat espanyol.

Potser sense saber-ho, la companyia agafava el rumb professional i molts dels intèrprets que l’havien estrenada, no podien mantenir aquell compromís amb l’espectacle i van haver de buscar nova gent. Una d’aquestes incorporacions va ser Anna Rosa Cisquella. Un mes després, el quatre de juliol de 1977, va entrar Miquel Periel i l’u de gener de 1978 va entrar Joan Lluís Bozzo, que substituïa Josep Parramon, el qual anava a fer el servei militar —Bozzo ja l’havia fet a Ceuta.

Així es va formar el nucli amb Cisquella, Periel i Bozzo, que ja havien tingut uns antecedents teatrals comuns: Bozzo havia dirigit unes Troianes en què hi havia actuat Cisquella. Un cop acabada una de les funcions li van presentar Miquel Periel, que treballaria amb ell un temps després fent de pirata i Don Carles en una adaptació de teatre de text de Mar i cel en què l’escenografia seria de Montse Amenós i d’Isidre Prunés, —i en les quals Cisquella seria la tècnic de llums—. Així doncs, l’equip i l’obra que posarien un pilar mestre a la història del teatre musical català ja estaven junts.

El darrer dia de No hablaré en clase a Mallorca, Joan Ollé va dir que deixava la companyia perquè ell volia dirigir. Va donar una caixeta verda a en Miquel Periel amb 11.240 pessetes i li va dir: «això és Dagoll Dagom.»

En aquells moments feia molts anys que es feia teatre antifranquista i el nou nucli de la companyia volia fer alguna cosa diferent. Mentre eren a València de temporada, es trobaven als matins al bar Roma, a la plaça de la Verge o a la de la Mare de Déu i feien pluja d’idees. Allà va aparèixer el pensament de fer Aloma,de Mercè Rodoreda, o Les històries naturals,de Joan Perucho, o Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver, i, finalment, la idea de fer un muntatge a partir de contes de Pere Calders.

L’obra es va dir Antaviana i va ser estrenada a la Sala Villarroel de Barcelona el vint-i-set de setembre de 1978. Va ser el primer gran èxit del teatre català que ja no tenia una lectura eminentment política. Eren contes de Pere Calders amb música de Jaume Sisa, que tenien en comú la visió màgica i poètica de la quotidianitat. Quan Dagoll Dagom va explicar a Pere Calders que volia ajuntar els seus relats amb la música de Jaume Sisa, Calders els va sorprendre dient que en tenia tots els discos. Sisa, en aquells moments, ja havia enamorat el país amb els àlbums Qualsevol nit pot sortir el sol (1975), Galeta galàctica (1976) i La Catedral (1977).

Antaviana no només tenia la poètica de Calders i Sisa, també tenia fantasia i la màgia de Montse Amenós i Isidre Prunés, que en aquells temps van cosir la mítica cortina amb cos i ànima, per crear un espai màgic que marcaria per sempre la trajectòria de la companyia, acompanyats pels germans Castells Planas de Cardedeu.

Com va dir Xavier Fàbregas, la nit de l’estrena d’Antaviana va ser «la nit que a Catalunya el teatre català va fer un gir copernicà».

Cap al final de la gira d’Antaviana, tant al Teatre Romea de Barcelona com a Madrid, Dagoll Dagom va provar un nou experiment que consistia a tenir Jaume Sisa i els músics en directe. Això i la cançó que l’Anna Rosa Cisquella sempre cantava a l’escena del sopar de Nadal convertien Antaviana en el primer espectacle musical de la companyia. Potser avui, quaranta-sis anys després, algun director amb prejudicis amb el teatre musical diria que era una obra de teatre amb cançons.

El 1981 el matrimoni format per en Jaume Sisa i Dagoll Dagom creixia a Nit de Sant Joan, estrenada al Teatre Romea de Barcelona el quatre de març de 1981. Els actors s’integraven i participaven en les cançons i, com a novetat, els micròfons no duien fil. Eren dos micros de mà sense fil. Ho remarco perquè a Jesucristo Superstar, de1975, protagonitzat per Camilo Sesto, anaven amb micros de mà SM 58 amb cable.

Eduardo Haro Tecglen va escriure a El País: «el talento de la intérprete cómica Anna Rosa Cisquella, no puede ser menos que admirarse de sus bellas piernas.»

Cal recordar que Nit de Sant Joan va ser l’espectacle que va inaugurar el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, amb seu al Teatre Romea de Barcelona. Sí,  un musical va aconseguir aquesta fita històrica; el mateix musical que conté la lletra escrita per en Joan Lluís Bozzo: La nit de Sant Joan és nit d’alegria. / Estrellat de flors, l’estiu ens arriba, que forma part dels cançoners populars; el mateix que conté La clau del foc i del qual aquests dies que comença el llarg compte enrere per acomiadar Dagoll Dagom, em ressonen amb força els versos:

Però per a aquest moment encara falta. Ara som al vint-i-vuit de juliol de 1983 al Teatre Municipal de Girona per estrenar Glups!!; ara ja amb micròfons lavalier (de solapa) per a tots els actors, que van haver d’estar pagats al lliurar-los —perquè, qui es podia refiar que aquella gent del teatre pagaria els milions de pessetes que costaven a l’època?

Glups!!, una sàtira del món actual, però escrita el 1983, amb escenes basades en les vinyetes de Gérard Lauzier. Mireu si és actual que les representacions al Teatre Principal de València es van suspendre perquè la direcció d’aquest teatre, que depenia de la Diputació Valenciana, es negava a autoritzar que l’obra es representés en català. Finalment, l’obra es va representar amb molt èxit i en català, però al Teatre Micalet de la capital Valenciana, que tenia una gestió privada. Qüestió de principis.

En aquells temps la companyia es va dividir i tenia dos espectacles en cartell Glups!!,que feia gira per Catalunya, Espanya, Sud-amèrica, i Antaviana, que girava per Catalunya i Espanya. Tots dos espectacles van coincidir al Paral·lel, un al Teatre Victòria i l’altre al Teatre Condal.

Amb Glups!! va començar la relació amb en Joan Vives, que va introduir-los de ple al món del teatre musical i no és gens estrany que el següent muntatge fos una opereta: El Mikado. Un dels grans canvis visibles de El Mikado, estrenat el vint de maig a l’Auditori de Palma, va ser que a sobre l’escenari no hi havia Joan Lluís Bozzo, que agafava més activament el rol de la direcció escènica, ni Anna Rosa Cisquella, que es posava plenament en la producció executiva. A cada muntatge la companyia creixia per fer un espectacle cada cop més ambiciós. La feina del mestre Joan Vives, els vint-i-quatre músics que van tenir al Teatre Grec, l’art visual de Montse Amenós i d’Isidre Prunés i tot l’equip de direcció van fer que aquella opereta escrita cent un anys abans fos una festa. Wickedly Funny, deia la premsa de Glasgow, a Escòcia, on el van presentar sota el títol The Catalan Mikado.

Aquell mateix any la companyia va començar la gestió del Teatre Victòria amb El Tricicle i Anexa i van formar Tres X Tr3s.

A la segona part de l’obra Ferran Frauca, Isabel Soriano, Jordi Fusalba i Teresa de la Torre cantaven un madrigal, així que van pensar que per què no en cantaven madrigals de memòria i traduïts al català. Ho van fer, ho van presentar i va agradar. Bozzo ho va dirigir i va néixer Quartetto da cinque, estrenat al Teatre Principal de Sant Sebastià el vint-i-dos de novembre de 1987.

En un dels viatges que l’equip de Dagoll Dagom feia a Londres, els va agradar Els Miserables i van demanar una cita a un jove Cameron Mackintosh, que els va rebre ràpidament, els va dir que podien fer l’obra, però que era una «franquícia». Dagoll Dagom va perdre-hi l’interès i va enforcar-se cap als autors d’aquí. Evidentment, de seguida van trobar-se amb Àngel Guimerà i van escollir Mar i cel. Inicialment no hi havia vaixell, era només una plataforma mòbil amb un timó i una vela. Però Amenós i Prunés feia poc que havien treballat amb José Luís Tamayo i els va posar al cap, arran d’un espectacle molt complicat, que poques coses eren impossibles. Va aparèixer la paraula vaixell i van dir «i si fos possible?» Volien que es mogués perquè si l’havien de tenir parat, no calia cap vaixell. I qui podria fer la fusteria? La maquinària d’un teatre s’assembla molt a la d’un vaixell i Jesús Pino en va fer la fusteria —en aquell moment era maquinista del Teatre Maria Guerrero, però abans havia construït vaixells—. No cal ser gaire entès per adonar-se que fer-ho possible tenia un alt cost econòmic. Només fer el vaixell costava vint-i-cinc milions de les antigues pessetes. Jordi Pujol va enamorar-se d’aquest projecte i va sufragar la meitat de les despeses des del Departament de Presidència.

Per altra banda, Isabel Soriano tenia uns amics compositors que alguns dies es reunien i interpretaven els seus temes. Dagoll Dagom buscava compositors perquè volia fer un musical de creació i així ho va dir als seus amics, i es van presentar. Un d’ells era l’Albert Guinovart, que va escriure dues cançons: Aigua per pietat i la Cançó d’Osman (que no és la que es canta avui al musical). Era el començament d’una prolífica carrera musical.

L’espectacle es va promocionar molt, va ser el primer a tenir banderoles als fanals, venda d’entrades per Caixa Catalunya i el suport de TV3, i des de l’assaig general ja es va veure que aquell espectacle estava tocat amb la vareta dels déus.

L’èxit de Mar i cel va permetre fer un espectacle de luxe: Flor de nit, estrenat el 7 d’abril de 1992 al Teatre Victòria de Barcelona. Era un homenatge al Paral·lel del 1929 amb una forta càrrega política i ideològica que explica la història de la Barcelona d’aquell moment i, de retruc, la de Catalunya.

L’espectacle comptava amb una delícia de llibret de Manuel Vázquez Montalbán, gran coneixedor d’aquella Barcelona. Cada rèplica és estimulant, com també ho són les lletres del mateix Montalbán i Bozzo, la música del mestre Guinovart, que fa una exhibició de talent i d’estils, o la precisió de la direcció, la meticulositat del vestuari, la química del trio protagonista i l’excel·lència del repartiment. Flor de nit, com el Paral·lel, tenia de tot —podeu veure un extens documental al canal de YouTube de teatremusical.cat.

Aquell mateix any la companyia faria història a TV3 amb els 13 capítols d’Oh! Europa! Una idea que originalment havia de ser un Cap d’Any a TV3, però es va convertir en la seva primera sèrie de televisió: un grup de gent diversa als quals els havia tocat un viatge per les capitals europees. El 5 d’agost de 1994 la sèrie i l’espectacle que tenien en cartell van fusionar-se en Viatge per Historietes i Oh! Europa!, unint la cançó que havia escrit en Jaume Sisa per a la sèrie, que els arranjaments d’en Joan Vives la transformaven en una cançó diferent a cada capítol, amb els temes de l’espectacle Historietes.

La nova fusió va ser el binomi format per Dorothy Parker i Cole Porter, un matrimoni agredolç que convivia en un espai escènic modular inspirat en una idea de Bozzo, que s’imaginava l’obra en un tocador. El Carei, els miralls, la fusta, la cortina de pedres negres i platejades que deixaven entreveure els músics, els actors que lluïen un disseny de vestuari elegant i acurat. Tot això passava a T’odio amor meu, estrenat el deu de gener de 1995 al Teatre Victòria de Barcelona. Aquest va ser el darrer treball comú del matrimoni artístic entre Isidre Prunés i Montse Amenós.

El 1996, després de rebre la Creu de Sant Jordi, la companyia s’embrancava en la segona sèrie televisiva, un altre viatge en autocar, però aquest cop autogestionat, amb tots els problemes que això generaria. Eren els quinze capítols d’Oh! Espanya! Al mateix temps arribava —sense autocar— als indrets més petits un espectacle recital a piano i amb tres de les veus emblemàtiques de la companyia: Carme Cuesta, Carlos Gramaje i Isabel Soriano. L’espectacle es deia Cançons i era un rectal sense trampa ni cartó. Amb aquests espectacles més reduïts, la companyia havia arribat a tot Catalunya, però el 1997 tornava amb força a la capital catalana. El nou de maig d’aquell any va estrenar Pigmalió, de George Bernard Shaw, un dels textos importants del teatre contemporani, amb alguna cançó d’en Joan Albert Amargós. Aquesta obra va implicar el començament de la gestió del Teatre Poliorama.

El mateix any, però, al Teatre Victòria del Paral·lel desembarcava Els pirates, estrenada el dinou de novembre de 1997. El retrobament amb Gilbert & Sullivan va portar la companyia a guanyar el premi Max de la SGAE al millor musical del 1998. Aquests pirates no s’assemblaven als de Mar i cel, tot i que apareixien, sonorament, a la cançó del Mariscal:

Era un espectacle rodó. Dagoll Dagom incorporava la il·luminació d’aparells robotitzats, que afegien espectacularitat a l’escena, però les hores de treball amb aquests tipus d’aparells el 1997 eren moltes i lentes; tant, que als primers passis en públic només hi havia la il·luminació del primer acte. El segon es feia amb llum de treball. Els pirates sempre estarà marcat per la mort de Carles Sabater el tretze de febrer del 1999, i la de Jordi Fusalba a l’octubre.

El 1999 arribava la tercera sèrie televisiva. 26 capítols de La memòria dels Cargols on veiem l’evolució una família amb al llarg de la història de Catalunya.

Canviàvem de segle amb Cacao, estrenat el vint-i-tres de març del 2000 al Teatre Victòria de Barcelona. La segona vegada que s’inspiraven en els còmics de Gérard Lauzier, aquest cop concretament en La carrera de la rata. Tornaven a Dagoll Dagom Ferran Rañé, com a protagonista, i Pepe Rubianes, com a assistent de direcció. Un espectacle bilingüe  amb actors de diferents ètnies.

El 2001 estrenaven els vint-i-sis capítols de la quarta sèrie televisiva: Psico express, que tractava problemes emocionals amb solucions poc habituals en alguns casos. Per continuar amb les produccions peculiars, el vint-i-u de setembre del 2002 s’estrenava al Teatre Poliorama la unió de teatre musical i misteri Poe,en què la música de l’Òscar Roig potenciava la lírica dels versos escrits per Joan Lluís Bozzo, que necessitaven un embolcall especial. Per a aquest espectacle, la companyia va traslladar-se al Teatre Poliorama, tot i fer pocs mesos, concretament el vint-i-tres de gener d’aquell mateix any, que Dagoll Dagom, Tricicle i Anexa havien comprat el Teatre Victòria de Barcelona.

Un any després, el 25 de juliol de 2003 s’estrenava La Perritxola,de Jacques Offenbach, Henri Meilhac i Ludovic Halévy, en el qual la novetat per a la companyia es basava en el fet que els mateixos actors eren els músics de l’espectacle. Es va situar l’obra en un país imaginari anomenat PePerú i els seus habitants s’anomenaven PePeruans. L’escenografia de Montse Amenós i el vestuari d’Antonio Belart mostraven una Espanya folklòrica que va encendre la ira d’Alberto Fernández Díaz, portaveu del PP a l’Ajuntament de Barcelona, això sí, sense ni tan sols haver vist l’espectacle. Espanya relliscava.  Una prova va ser que en una nit es va haver de canviar tot el terra de l’escenografia, que era un mapa d’Espanya inclinat, perquè els actors no s’hi aguantaven. Ni tan sols a la taca negra del Prestige.

El 2004, Dagoll Dagom celebrava els seus 30 anys i la sorpresa va ser que tornava a posar a sobre els escenaris espectacles icònics: Mar i cel, reestrenat el vint-i-u d’octubre del 2004 al Teatre Nacional de Catalunya, que novament viatjaria al Teatre Victòria de Barcelona i que obtindria el 2006 el premi Max de les Arts escèniques; i El Mikado, reestrenat el dinou de novembre del 2005 al Teatro Serantes de Santurce, amb gira per Catalunya i Espanya. La companyia es preparava per a un muntatge nou de l’autor de referència del teatre musical: Stephen Sondheim amb Boscos endins estrenat el 22 de novembre del 2007 al Teatre Municipal de Girona.

Boscos endins va rebre 50.000 espectadors entre l’estrena a Girona i la temporada a Barcelona. Encara l’hauria vista un nombre més elevat d’espectadors, però la seva gira amb estrena a Valls i que havia de visitar Tarragona, Manresa o Balaguer, entre d’altres, es va suspendre per manca de pressupost. La companyia estava pendent  d’acollir-se a un projecte de suport a grans espectacles de la Generalitat, que sembla que no va arribar.

Qui va fer gira i temporada va ser Nit de Sant Joan, reestrenada el catorze de setembre del 2010, a l’Artèria Paral·lel de Barcelona i  s’acostava al públic que el 1981 no havia pogut gaudir-la al teatre. Un homenatge a aquella producció original, però aquest cop dirigida per Carles Alberola, amb arranjament de Xavi Lloses i la direcció musical del mateix Lloses i de Xavier Torras. També Aloma amb música d’Alfonso Vilallonga,estrenada el vint-i-tres d’octubre del 2008 al TNC. Una idea, que com he dit, havia sortit ja l’any 1978 i que va haver de sentir repetides vegades allò de: «un musical de Rodoreda?» Es veu que, per a alguns, en el teatre musical, al 2008, encara hi havia registres que no es podien tocar.

El 2011 tornaria a ser un any intens: el divuit de gener s’estrenava La Sagrada família, l’última sèrie televisiva de Dagoll Dagom, que eren quinze capítols còmics sobre les relacions familiars; i l’onze de setembre, al Teatre Victòria, s’hi estrenava Cop de rock, una idea amb elsGermans Ten. Un espectacle que sorgia de teixir un musical amb cançons de molts grups del Rock català. El disc de l’espectacle es convertiria en disc d’or assolint els 20.000 discos venuts.

El 2012, la productora Minoria Absoluta proposava a Dagoll Dagom fer un musical a partir dels personatges de la casa reial espanyola del programa televisiu Polònia. El divuit d’octubre del 2012 s’estrenava a L’Atlàntida de Vic La família irreal, una mescla d’humor i fragments de temes molt coneguts que servien per explicar les peripècies que envoltaven aquesta família, fins i tot quan anaven de… «campamentos». Uns mesos després seria Dagoll Dagom qui proposaria a una altra família fer un nou musical en col·laboració, la família del Super3. El vint-i-dos de desembre del 2013 naixia al Teatre Victòria de Barcelona el primer espectacle familiar de Dagoll Dagom amb la direcció musical de Marc Parrot: Super 3, el musical.

L’any 2014, es va fer la celebració dels 40 anys de la companyia. El 25 de setembre tornaven a inflar-se les veles del vaixell, que en aquesta ocasió estava capitanejat per Roger Berruezo, el qual havia interpretat el personatge de Roc a Cop de Rock, i la protagonista femenina era l’Ana San Martín, nascuda a Santiago de Compostel·la i que es va aprendre el text de la Blanca en català. La nau era la mateixa, però en aquell Mar i cel el fons eren projeccions. En aquella ocasió es va fer una funció especial per celebrar les 1.111 funcions que l’obra portava acumulades en les tres produccions.

El 2016 la companyia va produir la reposició d’El curiós incident del gos a mitjanit, estrenat el vint-i-sis d’octubre al Teatre Poliorama de Barcelona, el mateix any del seu darrer gran musical de creació al Teatre Victòria de Barcelona: Scaramouche. Espases a ritme de la música de l’Albert Guinovart. Aquesta seria la tercera i última partitura amb la companyia i també l’últim disseny de vestuari de Montse Amenós, que va  ser un dels elements més destacats durant la promoció de l’espectacle.

El final de la companyia s’acostava, ara sí. Miquel Periel ja estava jubilat, tot i que sempre donava suport a la companyia. El vint-i-dos de setembre del 2018 s’estrenava al Teatre Poliorama de Barcelona la que seria l’última direcció de Joan Lluís Bozzo a Dagoll Dagom abans de jubilar-se. Una adaptació de Pèricles, Príncep de Tir,de William Shakespeare,inspirat en la música i les lletres de Lluís Llach. Maremar va fer una bona gira per Catalunya.

El dinou de gener de 2019 va haver-hi una coproducció amb la companyia T de Teatre i van portar a l’escenari del Poliorama La tendresa, amb la traducció de Joan Lluís Bozzo, i un any després van seguir coproduint amb T de Teatre i s’hi va sumar La Brutal amb T’estimo si he begut, d’Empar Moliner, dirigit per David Selvas i amb la música original de Andreu Gallén —que ja s’havia encarregat de la direcció musical i els arranjaments de Maremar, i havia estat assistent de direcció musical i teclats a Scaramouche i pianista a Mar i cel (2014)—.

Un fet destacable és que el vint-i-vuit de juny del 2019, Dagoll Dagom, Tricicle i Anexa s’acomiadaven del Teatre Victòria. El van vendre a l’Antonio Díaz, el Mago Pop i com per art de màgia, va arribar la Covid-19. L’Anna Rosa Cisquella, l’única de l’equip de direcció que no estava jubilada, sempre remarca les enormes campanyes escolars que ha fet la companyia, arran d’haver-se-li acudit de fer un espectacle familiar amb la música de la Dàmaris Gelabert i la dramatúrgia de Marc Artigau, Anna Rosa Cisquella i David Pintó. Bye Bye monstre s’estrenava el sis de novembre al Teatre Poliorama de Barcelona amb l’Anna Rosa Cisquella com a directora.

Ella mateixa seria l’encarregada de liderar el que va ser anunciat com a darrer espectacle de creació de Dagoll Dagom: L’alegria que passa, estrenada el quatre de març del 2023 al Teatre Poliorama de Barcelona. Aquesta havia estat una de les obres musicals més exitoses del teatre líric català (així s’anomenava el teatre musical d’inicis del segle xx a Catalunya) un moviment liderat, entre d’altres, per Enric Morera l’autor que va musicar el text de Santiago Rusiñol.

La coreografia enèrgica d’Ariadna Peya, que ja havia treballat amb Dagoll Dagom a Maremar, serà recordada com l’element vertebrador de l’espectacle amb direcció d’en Marc Rosich i música d’Andreu Gallén. Tot i ser una obra molt coral, hi havia dues dames de l’escena que els seguidors de la companyia podrien reconèixer: Mariona Castillo, a qui havíem vist a Cop de rock, i Àngels Gonyalons,un pal de paller del teatre musical català i, evidentment, la primera Blanca de Mar i cel. L’espectacle va fer una segona temporada al Teatre Poliorma de Barcelona després d’una gira per Catalunya.

Ens queda La gran nit de Dagoll Dagom que s’estrenarà l’onze de juliol de 2024 al Teatre Grec de Barcelona i que dirigirà Daniel Anglès, i la reestrena de Mar i cel al setembre al Teatre Victòria, en aquesta ocasió dirigida per Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel.

Avui que és l’aniversari de Dagoll Dagom he volgut repassar la seva vida escènica, que forma part de la vida escènica del teatre català i de la vida de milions de persones que durant molts anys els hem tingut de referents.

En un moment en què a Catalunya a les companyies teatrals els costa de créixer i molts espectacles musicals, sobretot de gran format, sorgeixen per guanyar diners amb un títol conegut —cosa licita—, i diuen que no és possible fer-los en català —cosa falsa—,  recordarem la trajectòria artística de Dagoll Dagom per haver arriscat, per haver-ho fet en català i per haver convertit el teatre en una eina de cultura popular amb un públic molt divers i per haver fet créixer el públic del teatre musical català i del teatre català.

Si el Paral·lel tenia de tot, Dagoll Dagom també.