Antoni Font-Mir: Doctorand en estudis teatrals per la UAB, Màster Universitari en Estudis Teatrals per la UAB i llicenciat en art dramàtic per lʼInstitut del Teatre de Barcelona. Fundador de Teatremusical.cat.
Fent memòria m’ha vingut al cap una actuació del 1993 a la Festa de l’espectacle (uns desapareguts premis professionals) on la Lloll Bertran i en Joan Crosas protagonitzaven, en català, Master of the House (L’amo de l’hostal) de Les Misérables. En acabar l’actuació en Joan Lluís Bozzo va sortir per entregar un premi i va dir: Aquesta nit ha estat la primera vegada que hem pogut sentir aquest tema en llengua vernacla, esperem que ben aviat puguem escoltar tot el musical sencer en català. En Josep Maria Flotats va fer una reflexió semblant a la XII Festa de l’espectacle presentant uns extractes de HAIR, que s’estava a punt d’estrenar al Teatre Goya de Barcelona en català.
Al Goya s’hi havia representat el fenomen musical Memory, protagonitzat per l’Àngels Gonyalons i dirigit per en Ricard Reguant amb totes les seves cançons en català. Sembla que a la dècada dels 90 hi havia la inquietud de tenir aquelles obres internacionals a la cartellera i en català. Han passat 30 anys i alguns d’aquests títols encara no els hem sentit mai íntegrament en llengua catalana, els esperem!
Vist amb perspectiva sembla que posar el focus només en el que s’anomena teatre musical americà va fer que pràcticament s’oblidés de programar a la cartellera el teatre musical català escrit a Catalunya, fins a arribar en alguns casos a menystenir-lo per part d’alguns professionals (al meu entendre, per desconeixença). Aquests es referien a les obres de teatre musical en català de principis de segle XX amb el terme pejoratiu «obretes» perquè no venien de Broadway.
Aquest fil de pensament, al meu criteri totalment erràtic, ha arribat ara com ara a les escoles d’interpretació –no a totes– on acostuma a ser més atractiu ensenyar un títol del teatre musical americà que no pas del català. Certament, els americans han sabut cuidar, vestir, estimar i fer créixer el seu teatre musical i ens ofereixen un reguitzell de títols per triar i remenar. Nosaltres no hem aconseguit que això mateix succeeixi amb el teatre musical català de la primera meitat del segle XX; s’ha oblidat i silenciat. Podríem buscar i trobar molts motius i els responsables d’aquest oblit de la nostra història escènica musical, que habitualment no s’explica a les escoles, ni públiques ni privades, com malauradament tampoc apareix a la cartellera de les empreses teatrals, ni públiques ni privades.
Foto: Teatremusical.cat
És evident que les programacions dels tres grans temples teatrals amb finançament públic català (Gran Teatre del Liceu, Teatre Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya) han defugit la responsabilitat que els pertoca envers el teatre musical català.
La gran casa de la lírica catalana recupera òperes cada temporada, però no les catalanes. I m’aventuro a dir que aquest paper li tocaria fer-lo. ¿Imagineu el lloc que podria tenir el català al món si les òperes (tant les microòperes, com les de gran format contemporànies) creades i, perquè no dir-ho, pagades per aquest teatre, fossin en català? I si a més a més convisqués amb normalitat el patrimoni operístic clàssic català i l’internacional? Sembla evident que és una responsabilitat que no haurien de defugir, però la defugen.
En els seus inicis, el Teatre Lliure va ser, mai més ben dit, un teatre lliure i obert a explicar històries teatrals sense prejudicis. El segon muntatge teatral, estrenat l’11 de febrer de 1977, va ser un espectacle musical: Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Però la cosa aniria molt més enllà. El Lliure no només estrenaria la versió catalana de Company la temporada 1996-97 dels mestres Stephen Sondheim i George Furth, al Mercat de Les Flors de Barcelona. Abans havia programat títols internacionals d’una solvència incontestable com La bella Helena (1979), La Flauta Màgica (1984) i Pierrot Lunaire (1997) que convivien en perfecta harmonia amb les creacions catalanes com Rosa i Maria (1979), Fulgor i mort de Joaquín Murieta (1982) o Homenatge a Enric Morera (1992). I és que aquell Lliure va crear l’orquestra de cambra del Teatre Lliure, un nucli de música estable amb un gran compromís amb les obres musicals de compositors dramàtics (o no), i evidentment amb la divulgació del repertori cambrístic català i internacional del segle XX. Aquesta orquestra va desaparèixer el 2003 amb l’arribada d’Àlex Rigola a la direcció del teatre, donant preferència al component teatral. En les darreres temporades, l’equilibri entre el teatre musical internacional i nacional s’ha dinamitat i és pràcticament inexistent.
Foto: Portada del llibret Fulgor i mort de Joaquín Murieta, Colecció Teatre Lliure 1982. Edicions del Mall.
I ja que hem utilitzat el terme “nacional”; què n’hem de dir del Teatre de la nació? Que no actua com a tal. Segurament no només pel que fa al teatre musical. Tret d’algunes apostes personals i esporàdiques de diferents direccions, el Teatre Nacional de Catalunya ha deixat desemparat el teatre musical. Potser aquest fet significatiu és fàcil d’entendre si llegim el contracte-programa entre la Generalitat de Catalunya i el TNC que diu que «s’han de garantir com a eixos el patrimoni català i universal, la innovació i la nova autoria catalana, el teatre contemporani, el teatre familiar, la dansa i les grans produccions internacionals». El teatre musical pot complir tots i cadascun d’aquests indicadors, però no figura habitualment a la programació. Potser s’hauria d’afegir un indicador específic pel teatre musical i que no hagi de dependre sempre dels gustos personals de la direcció del moment.
El TNC podria emmirallar-se amb el National Theatre de Londres, on coneixen, valoren i exhibeixen espectacles musicals premiats i de renom; en produeixen o coprodueixen per exportar-los després a la cartellera comercial i conviuen amb muntatges que provenen de la indústria privada com The Lion King o Mary Poppins, creant un ecosistema teatral ric i sostenible.
Imagineu que a partir de la temporada 2023-24 al Teatre de la nació hi convisquessin tots els gèneres teatrals amb espectacles musicals forans i d’autoria catalana. Imagineu que aquest 2024, que farà cent anys de la mort d’Àngel Guimerà, els teatres catalans ho celebressin a so de bombo i platerets programant espectacles musicals escrits directament de la mà de tan il·lustre dramaturg. Actuem!