loma és una adolescent i per tant es creu única.

Pensa que el MÓN no la comprèn i, fora del seu germà Daniel -que es va suicidar quan ella era petita-, desaprova la conducta dels adults amb la seva doble moral, la seva hipocresia i, en definitiva, la seva mediocritat. Igualment, no perdona les contradiccions dels grans i, sobretot, no se les perdona a ella mateixa.

És, com gairebé totes les noies de la seva edat, sensible i dura a la vegada, orgullosa, tossuda, una mica rabiosa… però també sensible, fanta- siosa, enormement generosa; es refugia en el seu quadern, en els seus escrits i POESIES, en les seva música interna i va vivint com pot, amb l’esperança borrosa que un dia tot canviarà. És una noia sola que acaba d’entrar en l’emoció eròtica de l’adolescència i que no sap, ni té, on projectar- la, on tastar-la, com gestionar-la.

L’arribada del Robert, el seu cunyat d’Amèrica -vint anys més gran que ella- deslliga fatalment tots els seus nusos emocionals i fa que s’enamori de l’amor i descobreixi el vertigen del sexe amb l’ímpetu de la seva edat i la força acumulada per tants anys de soledat. MERCÈ RODOREDA converteix així aquest magistral personatge en la seva versió d’un tema universal: l’enamorament ferotge d’una noia jove d’un home madur el qual l’estima “de passada”, sense posar-hi gaire atenció, afalagat per haver conquistat una joveneta. A mi em recorda força –només en aquest aspecte- La gavina de Txèkhov: la noieta plena de fantasies que és seduïda i deixada per un home gran i desencantat i que, en el seu meravellós monòleg final, es compara a ella mateixa amb una gavina que ha estat abatuda pel tret d’un caçador avorrit que no volia tornar a casa sense haver disparat almenys un cop.

ALOMA és, en cert sentit, una altra gavina. Però ella no es resigna al seu destí i decideix seguir endavant amb valentia, pel camí més difícil.

La noia que al final de l’espectacle es perd pels carrers de la gran ciutat en- mig de les convulsions de la seva època -preguerra civil–, és tota una dona; ja no és aquella noieta adolescent del principi. ALOMA ha après una lliçó amarga i eterna.

Terriblement sola i magníficament lliure. Escoltant sempre la seva música interna.

Joan Lluís Bozzo