En un context dominat pels efectes de la industrialització, la preeminència dels valors burgesos i un clima intel·lectual monopolitzat pel positivisme laic, materialista i científic, l’art es va tornar realista. Així, aquesta Bohème de Puccini és “uno squarcio di vita” en el qual es parla de la fragilitat de la felicitat en un món de misèria, però de manera sentimentalitzada i atenuant la cruesa de la realitat social.

A Escenes de la vida bohèmia, els personatges imaginats per Mürger recorden amb nostàlgia la seva joventut com a artistes plens de penúries (el Cafè Momus, les festes i la pobre Mimì, atrapada per la mort en la flor de la joventut).

Àlex Ollé fa una relectura audaç de l’obra i la situa en un barri popular, l’escenari de l’obsessió per tornar al passat; un moment efímer on Mimì i Rodolfo van ser feliços. La música de Puccini ressona de manera sublim, tot retrobant l’essència mateixa de l’obra: els records com a fràgils vincles que ens mantenen suspesos a la vida.