La partitura i el text de L’adéu de Lucrècia Borja prové d’un encàrrec de la universitat de València a Carles Santos i a Joan Francesc Mira per commemorar la butlla fundacional que el Papa Alexandre VI va atorgar a la Universitat de València el 1499. La idea de convertir en espectacle les ambicions, passions i vel·leitats de la familia Borja ha sigut molt recurrent i també Santos va tindre una proposta anterior. Hi havia material dramàtic de sobra, i si a cada u se li afig la literatura i els mites que sobre ells pesen, més encara.
No obstant, la lectura que Joan Francesc Mira proposa sobre esta familia valenciana s’allunya dels freqüents tòpics (incest, intrigues…) que s’han tractat altres guions per a centrar-se en el tema del poder, la identitat i el reconeixement polític dels Borja entre la noblesa europea des de l’estratègica direcció de Roderic de Borja.
L’adéu de Lucrècia Borja va ser concebut inicialment amb la forma musical d’un oratori, encara que profà. Sense escena, deixant la força dramàtica exclusivament a la música i al text i amb una distribució convencional ( soprano, mezzosoprano, baríton, tenor, orquestra i cor). El resultat és una obra sorprenent que planteja el desenrotllament dramàtic de forma lineal, ja que es tracta d’una juxtaposició de moments musicals, a manera de diferents retaules, cada u amb una identitat musical molt diferent. A cada ària o recitatiu correspon un tractament instrumental diferent. No es produïxen duos, trios o quartets, cada solista encara el seu fragment amb l’única accentuació, a vegades, del cor, la funció del qual és remarcar alguns moments dramàtics, a excepció del seu paper representant al conjunt de cardenals en algun moment.
Quant als materials musicals, Carles Santos realitza un desplegament de recursos. L’al·ludida estratègia lineal de l’obra permet estendre un gran nombre de possibilitats melòdiques, rítmiques, harmòniques i d’orquestració sense solució de continuïtat, ja que s’enllacen durant l’hora consecutiva que durava l’oratori. En ells podem trobar recursos compositius nous i altres ja assajats pel compositor. Santos recicla materials musicals amb freqüència per a elaborar nous productes. Movent-se entre passatges tonals i atonals, se succeeixen a les veus acompanyaments puntillistes, ostinatos per al cor o per a l’omnipresent piano, elements de contingut referencial, com la integració de les dolçaines, el seu peculiar sprechgesang, o els duos veu/instrument freqüenst en altres obres del compositor. Tots estos recursos funcionen buscant l’eficàcia pròpia de la música incidental aconseguint una expressivitat total, propia de qui acompanya la seua gran creativitat musical amb una altra dramàtica no menor que aquella.
Era lògic que la seua forma com a oratori es vera desbordada. L’inicial L’adéu de Lucrècia Borja estava demandant escena: el vestuari de Mariaelena Roqué, escenografía i acció. Ni més ni menys que el que s’ofereix hui ací.
josep ruvira