Les ruïnes gòtiques i els amors dissortats que Walter Scott recollia a The Bride of Lammermoor són els ingredients necessaris per afegir una música transportadora a una tragèdia bromosa plena de rivalitats i personalitats traumàtiques i complexes.
Una protagonista fràgil com el vidre, un sacerdot sever, un germà maquinador, un promès secret desgraciat, un nuvi assassinat per la núvia el dia del casament… unes noces de sang. Un amor maleït entre Lucia i Edgardo, a la manera del Romeu i Julieta de Shakespeare, en què els amants són descendents de dues famílies enemistades i on hi ha una prohibició d’estimar algú de l’altre clan.
Lucia di Lammermoor representa el model femení del Romanticisme que transita entre la fragilitat i la ingravidesa. És a la frontera entre l’esperit i el somni on sorgeix Lucia, paradigma del gènere. Figura d’un espiritualisme tancat, sublim i inaccessible que troba la seva expressió en un espai privilegiat: l’escena de la bogeria, on els sentiments de dolor i melangia són evocats per encarnar la màgia i l’enigma de l’obsessió esdevinguda follia.