El 1731, quan l’abbé Antoine-François Prévost va escriure L’histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut, poc s’imaginava que serviria d’inspiració per a la creació d’una sèrie de peces líriques de compositors com Auber, Massenet o Puccini. En la seva partitura, Jules Massenet ens presenta el retrat d’una època: la Regència francesa, que va veure el crepuscle d’un món envellit i incapaç d’adaptar-se, i l’aparent naixement d’una nova societat amb abundants promeses de llibertat. Manon és un personatge complex a mig camí entre aquests dos mons: escapant del convent per abraçar els camins del desig i la transgressió, acaba llançant-se al buit en una relació d’amor apassionada, però també autodestructiva amb Des Grieux. Un preciós parèntesi que només s’obre breument per tancar-se dolorosament.

El director Olivier Py, en al seva aclamada producció per al Grand Théâtre de Genève, es deslliura dels paranys històrics dels anys llibertins del segle XVIII, per associar-la a unes imatges memorables de bordells sòrdids portats a la vulgaritat més ordinària. Amb una imatge impossible d’esborrar: un Des Grieux trobant Manon esgotada que s’engalana de joies impotents a l’hora de tornar a la felicitat i donar sentit a una vida.

A partir d’una novel·la moralitzadora, Massenet estrena a l’Opéra-Comique l’any 1884, una obra amb una música seductora i espontània que acabarà per commoure l’espectador, tot fent perdonar l’amoralitat dels protagonistes en el seu camí tortuós. Manon, que aspira per damunt de tot al luxe i a la comoditat, es conduirà a la traïció i a la prostitució. La seva deportació a Louisiana i posterior mort en els braços de l’impotent i penedit Des Grieux és alliçonadora. Des d’una visió misògina, per la seva força i la seva manera d’encarnar el mal i la perdició, ha esdevingut un mite literari a l’alçada d’una sèrie de dones com Cleòpatra, Eva, Salomé, Carmen o Lulú.