Quan el jove Miguel Frías Molina(1908-1993) va arribar a Algeciras provinent de la seva Málaga natal, va anar a parar a treballar ni més ni menys que al burdell de “Pepa La Limpia”. No hi ha dubte de que la seva vida ja sonava a pura “copla”; envoltat de dones ja des de la seva humil infantesa –mare, àvia i ties- i seduït més tard pel cambrer/acompanyant àrab Samido a Sevilla. Quan l’andalús decideix dedicar-se al món de l’espectacle es converteix en Miguel de Molina i popularitza cançons com El día que nací yo, La bien pagá o Ojos verdes.

A partir de recursos que van més enllà del teatre musical –cinema i documental-, es traça una entretinguda i sentimental ronda de nit pels sempre marginals tuguris als que Molina disposava la seva veu i gestualitat . De fet, les referències cinematogràfiques s’ajusten a la perfecció tenint en compte que Molina va actuar durant els seus anys a Buenos Aires a pel·lícules com “Luces de candilejas” o “Ésta es mi vida”.

Ojos Verdes entrellaça els diferents episodis de la vida de l’artista –alguns de dramatisme extrem- amb les cançons que el van fer famós.

A Miguel de Molina la medalla li va arribar una mica tard. L’any 1992, als 84 anys, vivint novament a Argentina, li fou reconegut el mèrit per part d’Espanya. No oblidem que el franquisme, molt abans, ja l’havia premiat amb explotacions, prohibicions d’actuar, robatoris i fins i tot la tortura. Molina pertanyia i creia en la mateixa Espanya que Lorca, a qui va conèixer personalment. A un el van matar i a l’altre li van fer la vida impossible.

Àlex Barnils