Quan Verdi es va tancar a escriure una òpera basada en l’Otello de Shakespeare, inicialment va voler titular-la Iago, atès que l’Otello de Rossini encara gaudia d’un gran èxit. Atret per la maldat d’un personatge manipulador i obsessiu, Verdi li va regalar algunes de les pàgines i frases musicals de l’obra. D’altra banda, el gelós musulmà i la seva ingènua esposa acaben sent les víctimes de la seva audàcia diabòlica.

Les celebrades frases d’entrada de l’heroic Otello, en una de les entrades més grans de la història de l’òpera, seguides d’un pla perfecte ple de mentides i estratègies, condueixen a la desintegració d’un Otello obsessiu i gelós, així com a la mort de Desdèmona.

Iago, en la seva estratègia, veu aquesta feblesa en Otello. Entre la magnificència del guerrer noble i virtuós del primer acte i l’home que se suïcida veient la seva decadència moral, hi ha una lenta degradació. Al final ja és un “altre”. La intensitat de la tragèdia aquí s’amaga en la intimitat de dubtar d’un mateix.

La producció d’Amélie Niermeyer mostra de lluita interior i exterior que habita en el text de Shakespeare, però posant també al centre la figura de Desdèmona. D’alguna manera subratlla el feminicidi i la misogínia amb les ulleres del realisme, l’expressionisme i la cruesa del teatre modern.