Del conjunt de les obres representades de carles Soldevila, les més reeeixides, si més no en termes literaris, van ser l’adaptació teatral de la seva novel·la Valentina, Bola de neu i, sobretot, Civilitzats, tanmateix. Una petita peça mestra de la literatura dramàtica, que es va estrenar com a complement de l’estrena d’ El paquebot Tenacity, de Charles Vildrac, el 18 de desembre de 1922, al teatre Romea. Vull suposar que per mor de la seva breu extensió, a l’obra no se li ha donat la important significació literària i teatral que té.

Si haig de ser sincer, fins ara, al nostre país, Civilitzats tanmateix només ha estat una petita gran joia de culte dels qui es dediquen a ensenyar literatura catalana del segle XX i  concretament la teatral. Alguna cosa, però, devia cridar ja l’atenció d’aquest text a l’època en la qual va ser escrit, perquè aviat va ser traduït i representat en italià i en francés. Adolphe  de Falgairolle i Francesc Presas en van fer una versió francesa amb el títol Civilisés tout-de-même, i van publicar-la a la revista “Candide” el 15 de setembre de 1927.

Vint anys més tard, el 17 de desembre de 1947, André Roussin, un escriptor de boulevard francès, va estrenar a París La petite lutte, una obra que va tenir un gran èxit i una immediata irradiació internacional. La lectura del text, però, fa sospitar que Roussin coneixia la traducció francesa de Civilitzats, tanmateix. De fet, el mateix va pensar Ramon Vinyes, el “sabio catalán” de Gabriel García Márquez, que va reclamar l’autoria de Soldevila. El manlleu era clar: l’obra del dramaturg francés no era sinó un plagi. El cas és que, tot partint del text de Roussin el 1957, es va fer una adaptació cinematogràfica a càrrec de Nancy Mitford, dirigida per Mark Robson amb el títol de The Little hut (la petita cabana),  i interpretada per Ava Gardner, Steward Granger i David Niven. La cosa no deixa de tenir la seva gràcia, i més si tenim en compte que Carles Soldevila encara era viu. ¿Què té Civilitzats, tanmateix, per enamorar de nou els escriptors Jordi Galceran i Esteve Miralles amb la complicitat del compositor Albert Guinovart, per adaptar-la en forma de musical? Doncs frescor, picardia, malícia, desimboltura, ironia i una bona dosi de cinisme- a la menra d’un Wilde o d’un Coward- del tot necessaris per aprendre sense innecessaris o falsos transcendentalismes la realitat- a cops complexa- de les relacions sentimentals de la nostra espècie. Perquè allò que és essencial en Civilitzats, tanmateix, i que Paradís manté en la respectuosa acceptació del sentit del text original, és la sana capacitat de riure’s de nosaltres mateixos, de les nostres misèries, del reconeixement de la nostra hipocresia, de l’ús sovintejat que fem, tot passant de puntetes, de la doble moral. En poques paraules, de la manipulació que els humans fem – i ja no cap classe determinada, com potser en Soldevila creia- dels sentiments més íntims. Uns sentiments que, en el millor dels casos, procurem sempre mostrar encara, això sí, de manera civilitzada.