Si es fa una cerca a internet del nom d’Andrés Villarrosa, poques traces es poden trobar de la  fugaç  i  rutilant  carrera  del  cantant  de varietés. Bé, de fet, no se’n troba cap. Enlloc es recorda  el  seu  lema,  “el  cantante  melódico  del  trémolo  metódico”.  Enlloc  es  troba documentat el seu pas pels envelats més tronats del país. Ni tampoc ha quedat registrada la fita que va ser el zenit de la seva carrera: els quinze gloriosos dies en què es va mimetitzar amb la pintoresca fauna de la Bodega Bohemia. Així de fugaç va ser l’estrella. Però això no treu que, per als pocs que la van veure passar, la seva  estela  fos  rutilant.  Alguns  diran  que  la  seva  figura  va  passar  sense  pena  ni  glòria perquè la Barcelona d’aparador dels 90 no era el millor escenari per a la nostàlgia. D’altres pensaran que ni en les circumstàncies més favorables el seu art hauria pogut triomfar. Però, sigui com sigui, Andrés Villarrosa encara viu entre nosaltres i es resisteix a l’oblit. Ara  que  han  passat  més  de  vint  anys,  Andrés  Villarrosa  ha  acabat  anònimament  confinat entre les quatre parets blanques d’una cambra moblada anodinament per Ikea. Però abans de desaparèixer, esborrat definitivament de la memòria, Andrés Villarrosa vol fer el seu cant de cigne particular. Ha tret el perruquí del calaix i les jaquetes llampants de l’armari, perquè tornin  a  veure  la  llum  del  dia.  I  també  ha  desempolsat  les  cintes  de  cassette  dels instrumentals de playbackque el van acompanyar a les seves actuacions aparentment més memorables. D’aquesta manera, el  respectable podrà  tornar  a  sentir  les  cançons  emblema que mai no el van fer famós, títols oblidables com Hermano, La canción del guau guau, Vaya chófero Mambo Caracoles, que avui en la veu cada cop més tremolosa de l’artista per fi es tornaran… inoblidables.