Per a Verdi, l’irresistible triangle entre el rei, la seva filla i el bufó va ser com un llamp, una inspiració. Entre el frívol i llicenciat Duca i Gilda, víctima de la ignorància que la manté captiva, hi ha el bellíssim personatge del geperut de dues cares que té la protecció familiar i la pau de la llar com a paradís: exteriorment deforme i ridícul però, alhora, apassionat i ple d’amor en el seu interior. Pare obsessionat amb la maledicció, monstruós i esquinçador, grotesc i sublim a parts iguals, el paper principal arriba al seu apogeu a l’ària “Cortigiani, vil razza dannata”, que, des de l’esclat de la ràbia fins al moment de la súplica, confirma la capacitat del compositor d’adaptar una forma heretada del bel canto al realisme teatral.

L’exuberant producció de Monique Wagemakers, amb el preciós vestuari vermell de Venècia, accentua el maltractament, la cerca d’identitat i l’abús de poder sobre els impotents: el Duca sobre Rigoletto i aquest darrer sobre la seva pròpia filla. Contradiccions i antagonismes per a la construcció d’una partitura extraordinària