ASTISSETS DE CARN HUMANA

El musical té sovint un punt de consideració de gènere que es basa en les grans maquinàries teatrals buides d’estructura profunda i plenes de coloraines a la superficie. Aquest Sweeney Todd és un musical i, és clar, l’acompanya la maquinària que fa al cas.

El musical és sovint un gènere que es recolza en històries d’amors i desamors, en l’argument i en l’anècdota, en historietes sense trascendència amb contextos més o menys ben recreats. Aquest Sweeney Todd és un musical i, és clar, també té la seva dosi de melodrama.

No és gaire habitual en la trajectòria del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya oferir un musical al seu públic. En aquest mateix full que tenen a les mans hi ha les dades suficients sobre la importància de l’obra i de l’autor per justificar-ne la proposta. I hi ha una dada, la direcció de Mario Gas, que de ben segur farà trontollar algunes maledicències sobre el tema: Mario Gas no construeix els seus espectacles sobre maquinàries teatrals buides ni fent ressaltar dels arguments allò que salta a la vista, sinó sobre la feina dels actors- i aquí també cantants i músics-, les seves ànimes i els seus carn i ossos.

En aquest musical, i sense desvetllar abans d’hora el que veuran, els intèrprets mengen pastissets de carn humana damunt del tall d’una navalla ben esmolada; les navalles tallen i la carn humana, diu Mario Gas, té sorprenents efectes al·lucinògens. Ja estan avisats.

                                                                                                                                                                       Albert de la Torre