Tremolar, després de riure
Maria Aurèlia Capmany va escriure, una vegada, que jo sóc un jugador honest, que ensenya les cartes de seguida; i, en aquest cas, quan els meus personatges són a punt de saltar a la selva, jo demanaria al meu públic —com ho he de vegades, als meus lectors— que miressin un moment les cartes que no em vull amagar, i que tot seguit descobrissin una proposta final. Les cartes són clares: símbols de la nostra civilització, i d’una societat molt concreta, recreada sota l’òptica d’una poca-solta tal vegada brutal. Posem que, en aixecar-se el teló, jo mano que imagineu que veieu la pel·lícula Las Minas del Rey Salomón… traslladada a un piset de l’Eixampla en el qual fa molts d’anys, algú hi assassinà la vida.
I, en endavant, rieu, rieu, fins que jo us diré prou.
L’escenari és ideal: és el de la fantasia que ens ensenyaren a cavar des de petits. I dos personatges —”dues personetes de Barcelona, sense guia ni intèrpret, ni res”—ingressen en el món de l’aventura tot captenint-se com en un entreacte Liceu. Un tercer personatge —el mític Tartan, l’embadaliment de tantes generacions— us farà riure com els altres dos, potser us escandalitzarà i, en algun moment, us revelarà la gran mentida del joc: el Paradís ja no existeix, Eldorado irrecuperable, un somni universal se’n anà en orris.
Què ha passat?
No sóc un jugador tan honest com pregona la Capmany, i m’he guardat una última carta, que us mostraré al final. No mireu de cua d’ull, perquè fóra inútil. Aquesta carta dóna un sentit últim al disbarat ¡ potser justifica que el puguem anunciar com “l’obra més bèstia de totes les obres que es fan i es desfan”. Però us hi vull portar de la mà, esperant la complicitat del vostre bon humor…
Ara bé: com en una novel·la de lladres y serenos, aquest divertiment té unes víctimes i uns assassins; però ningú és allò que sembla, ser. La innocència clàssica de la víctima, i la dolenteria tòpica del criminal, fóra un recurs massa senzill. Sí que hi ha, però, una certesa: l’autèntica vida, el doll d’una bella realització com éssers humans, van ser anihilats molt abans que la nostra Montserrateta arribés a la es topés amb Tartan dels Micos.
Això és un divertiment sense esperances, i si hi barregeu l’estètica de Mogambo, amb unes gotes d’arsènic, potser trobareu la mescla que us portarà directament Wilhelm Reich. És ell qui va escriure que, en cada criatura que neix en una civilització com la nostra es repeteix l’assassinat de la vida.
Com que és una obra que entra completament dintre del meu món, he sentit la urgència de dirigir-la jo mateix. Potser és una audàcia de la qual hauria de demanar perdó, si no creiés en la utilitat del contacte de l’escriptor de teatre i la pràctica del teatre. En aquest cas, i després d’un aprenentatge si fa no fa ortodoxe m’ha estat possible gràcies a la col·laboració excepcional d’uns actors que han aconseguit que montar “Tartan dels Micos” fas, a part d’un plaer, una autèntica feina d’equip. A ells, i ais tècnics, la meva admiració i el meu agraïment.
TERENCI MOIX