Per a la Núria, el teatre musical era una de les expressions artístiques més completes. També, salvant les distàncies, ho era l’òpera. Ella, que començà la carrera professional a dues de les grans institucions teatrals del seu temps: l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, i el Teatre Experimental Català, aviat es dirigí al món de la cançó gràcies a la recomanació de l’Antoni Ros Marbà, però mai va deixar d’abocar tota la seva expertesa en actuació al món de la música. Amb l’expressió de la veu, amb el gest, amb la postura, amb la coreografia, i amb una acurada posada en escena teatralitzada, molt visual, que la convertí en una de les primeres cantants catalanes que empra el Videoclip com a eina comunicativa. Nogensmenys ella mateixa s’inventà aquest concepte de cantatriu, que és una cantant amb dots escèniques desenvolupades. Un tot.

No és gens estrany, doncs, que algú com ella que se sent seguríssima sobre els escenaris, i que aboca a la veu i a l’entonació tot el sentiment i l’afectació necessària, tingui en el teatre musical, especialment en la comèdia musical, un dels seus cavalls de batalla que la situen al capdavant d’aquest gènere al país, especialment durant els anys setanta i vuitanta. I en aquest àmbit, la preferència per la comèdia musical i els cuplets que, finalment, no deixen de ser un dels gèneres que requereixen més dots teatrals. Per la picaresca, pels registres i jocs vocals. 

Llavors, la Núria ja ha conegut Nova York almenys en dues ocasions, i Londres en unes quantes més. Broadway i West End estan en el seu punt de mira. Ha conegut Duke Ellington i Ella Fitzgerald, ha cantat al Waldorf Astoria de Nova York, i ja s’ha convertit en la veu del jazz a Catalunya. La Feliu decidirà, doncs, des del primer moment interpretar en català algunes cançons de cinema. El primer disc dedicat al cinema ja inclou peces dels films “Una Historia De Amor”, “The Sandpiper”, “Copacabana Palace”, un film on la música de Jobim ja hi tenia molt protagonistme, i “Los insaciables”. 

No ho deixaria mai, tot i que la combinació heterogènia de la Feliu fa que un any rere un altre es publiquin treballs que van des d’Espriu a cançons de la resistència francesa, del cinema al jazz, i del cuplet a Apel·les Mestres, al costat de cançons creades especialment per a ella. Entre aquesta producció vastíssima, hi destaquen, de tant en tant, aquesta gran preferència de la Núria pel teatre musical, al qual accedeix tant des de la vessant holliwoodiana com des de la tradició de la comèdia musical catalana. És aquest coneixement extens del gènere que té la Núria, que li permet crear peces d’exquisida dicció i bellesa, com és tot el disc. Te per tots, amb un conegut Medley sobre Broadway, i que inclouen meravelles com Quan tu somrius, Te per dos, Els lilàs floreixen… fins a la culminació que representa Cinema ranci, cinema d’avui, on els musicals també hi tenen un pes i preferència important. És en aquest treball on la Núria treu el suc a grans peces com Lili Marlene, Emmanuelle, El Golpe, Més enllà d’on hi ha l’iris, No sé com estimar-lo… que constitueixen alguns dels grans hits de la Núria.

No deixaria mai d’introduir algunes cançons de musicals als treballs posteriors. Sense comptar Els Óscars de la Feliu, que és una compilació de les seves grans peces de teatre musical i cinema, cal destacar les noves interpretacions de la Lili Marlene, Moon River, o El Continental que inclou al disc Per raons sentimentals. I més enllà dels discs, l’interès de la Núria per interpretar aquestes peces del teatre musical sobre l’escenari tenen un dels moments culminants en els espectacles de “Follies”, que sota direcció de l’Enric Majó, la Núria programa a la Cúpula Venus del Teatre Principal, a inicis dels anys 80. Sense oblidar com aquestes peces constitueixen també alguns dels moments televisius més destacats de la cantactriu santsenca, en els seus especials de TVE, en especial Al Caliu de la Feliu. De l’Alfie de Burt Bacharach fins a l’adaptació Mai no goses de Barbra Streisand, les interpretacions de la Núria de les peces del teatre musical, ja sigui en versió escènica o fílmica, són sens dubte el referent immediat i principal d’aquest gènere al nostre país i la situen com a pionera, trencadora, sofisticada i iniciadora d’una escola necessària a Catalunya, de la que beuen des de Dagoll Dagom a Manu Guix. 

Albert Torras.