►Del 29 de maig al 22 de juny de 2025.

►Un espectacle musical a partir de textos de Víctor Català.

►Amb la direcció de Víctor Àlvaro, la música original d’Ismael Dueñas, la dramatúrgia de Jordi Vilà Zapata i coreografia d’Esther Sabaté, que arriba al Teatre Gaudí de Barcelona de la mà de La Tremenda.

►L’interpreten: la Clàudia Abellán, la Paula Amell, en David Bonilla, l’Arnau Fà, la Lu Martín, l’Abril Morera, en Gerard Portolés, la Queralt Sànchez, i l’Alba Serrano.

►En el si de dues famílies rurals catalanes que acumulaven anys de disputes i baralles per les terres, germina la llavor d’un nou amor entre l’hereu i la pubilla de cada casa que podria capgirar aquesta situació.

►Malgrat tot, la pressió de la història familiar fa que els nostres protagonistes deixin escapar els anys sense dirigir-se poca cosa més que alguna llambregada vergonyosa que, irònicament, fa florir amb més força aquest sentiment que ni el distanciament pel servei militar de l’hereu o pel casament de la pubilla aconsegueixen fer minvar i que els acompanyarà en secret fins a la tardor de les seves vides.

►Amb acompanyament musical en directe per Ismael Dueñas -compositor i director musical de l’espectacle- descobrireu un “Romeu i Julieta” a la catalana de la mà d’una de les autores clau de la nostra literatura.

►Caterina Albert i Paradís

►Fou una artista amb una infància solitària, marcada per les històries que li explicava la seva àvia, centrades en la vida rural del seu entorn i que van servir de matèria literària per a les seves obres, les quals escrivia a les golfes de casa seva, amagada, com si d’un delicte es tractés. Anys més tard, va aconseguir una cambra privada o el que segons ella descriu:

“Un niu recollit, íntim, solitari, un niuet meu, ben meu, tot ple de mi mateix i sols per mi mateix visitat; un niu on poder riure, plorar, esperançar, fruir…”.

►Tot i tenir por i sentir vergonya, fou una dona valenta, innovadora i transgressora. Tant és així que l’any 1989 va guanyar els Jocs Florals d’Olot amb el monòleg teatral La infanticida, una obra tan dura que resultava inconcebible que l’hagués escrit una dona. L’escàndol va ser tan gran que va decidir que mai més no signaria amb el seu nom i, sobretot, no volia que ningú jutgés la seva obra pel que tenia -o no tenia- entre les cames. I així va néixer el seu pseudònim masculí: Víctor Català, signant obres tan característiques com Drames Rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Solitud (1905). En una carta al poeta Joan Maragall hi escrigué:

“En aquesta terra en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats.”

►Atrevida i rebel, solia navegar a contracorrent: no recollia els premis ni assistia a actes socials, però feia córrer molts rumors. Un cop descoberta, tot i signar els seus escrits sota la màscara d’home, el 1923 va ser la primera dona a formar part de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres i brindà aquesta reflexió:

“És que pot tenir límits l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació que tothom hauria volgut intervenir.”

►Va ser una dona lliure.