►S’ha presentat la temporada del teatre Akademia de Barcelona. Entre els diversos espectacles destaquem 2 propostes musicals:

►Guateque del 26 de febrer al 23 de març de 2025.

►Amb la dramatúrgia de Jaume Viñas, la direcció de Gemma Sangerman, els arranjaments i la direcció musical de Joel Riu, la coreografia d’Anna Rosell i la producció executiva de Cristina Ferrer.

►L’interpretaran l’Aida Llop, la Mireia Lorente-Picó, en Lluís Oliver i en Joan Sáez.

►Versió lliure de Les noces de Fígaro.

►Hores abans de les núpcies, la jove parella Fígaro i Susanna es veu immersa en un entramat d’embolics que farà trontollar la seva unió.

►La il·lusió, els nervis i la joia prèvia a l’enllaç es transformaran en una frenètica farsa esbojarrada on l’explosió de riure s’encomanarà al públic, als personatges i, fins i tot, als intèrprets! Ningú s’escaparà dels riures d’aquesta diada boja contextualitzada a la Catalunya urbanita i acollidora dels anys seixanta, quan la pantalla petita va arribar a cada llar i Massiel era l’esperança de situar Espanya al mapa Eurovisiu.

►El clàssic de Beaumarchais reviscut i readaptat, i amb les melodies màgicament versionades de Mozart, el primer rockstar.

►Guateque parteix de l’estima i la nostàlgia que desperten les comèdies d’abans, i l’admiració i el respecte pel material líric que tant ha popularitzat la història de Fígaro. Pensem que els clàssics s’han de reinterpretar i, fins i tot, reescriure. Com diu Katie Mitchell, “una cultura sana ha d’enfrontar-se els clàssics com si s’haguessin escrit avui dia”. Per això ens prendrem moltes llicències a l’hora de barrejar gèneres i estils interpretatius i musicals.

►Les noces de Fígaro és la famosíssima òpera bufa de Wolfgang Amadeus Mozart estrenada el 1786 i considerada una de les millors òperes de tots els temps. El llibret es basa en la comèdia que Pierre de Beaumarchais havia escrit l’any 1778 i que no va poder estrenar fins al 1784 a causa de la censura. El text és una autèntica comèdia d’embolics, corredisses, entrades i sortides, i lluita de classes.

►A Catalunya, la versió teatral es va estrenar al Teatre de l’Aliança del Poble Nou de Barcelona el 1967, amb direcció i traducció de Francesc Nel·lo. El Teatre Lliure en va fer l’aplaudit muntatge de Fabià Puigserver el 1989, i una reposició el 2016 sota la direcció de Lluís Homar.

►El canvi de títol de la nostra versió és tota una declaració d’intencions: aquesta peça clàssica mereix una bona sacsejada dramatúrgica, musical i de gènere, per brillar, divertir i fer rumiar sobre les crisis que vivim al segle XXI.

_______________________________

►Paradise del 21 de maig al 8 de juny de 2025.

►Amb l’autoria de Kae Tempest, amb la dramatúrgia i direcció de Moreno Bernardi, la traducció de Sadurní Vergés, la música original de Moreno Bernardi feat i David Flores, les cançons de Moreno Ensemble project i els extractes musicals de T. Albinoni i G. Mahler.

►L’interpretaran: Zúbel Arana, Maria Estela, Núria Dalmau, Uri Guillem, Sara Palomo, Roger Sahuquillo, Aina Serena i Albert Muntané i David Flores al violí.

Torna l’obra de Kae Tempest Paradise després del seu èxit de crítica. L’autor reimagina el mite de la llegenda grega de Filoctetes i fusiona temes antics amb sensibilitats modernes per a una potent exposició de camaraderia, lleialtat, traïció i manipulació.

►El “paradís” de Tempest és un oxímoron, una illa que ha estat devastada per la guerra civil i les torbonades. Ara serveix com a abocador per als presoners i residus no reciclables de tot el món.

►Moreno Bernardi compon una dramatúrgia atemporal i sense especificar la geografia del lloc, i a través d’una estètica de l’abstracció dona valor absolut a la paraula i al seu fenomen teatral; el director construeix una posada en escena inspirada pel formalisme estètic de la bellesa per a allunyar-se del naturalisme, que en el cas del text de Kae Tempest enfocaria la història en un context precís, separant d’aquesta manera la possible empatia que el públic podria viure amb el text i els seus grans enunciats.

►Una original proposta escènica sobre el destí i l’aïllament, amb una mirada urgent i ardent cap a la masculinitat, la classe, el colonialisme i el consumisme.

►La dramatúrgia de Bernardi s’enfronta a la ferocitat elemental i la precisió formal de la tragèdia clàssica, per a extreure d’ella una cosa completament moderna i immediata; donant a la música i al cant el paper d’angoixa i presagi, a les veus la responsabilitat de recordar com la guerra converteix als éssers humans en màquines de matar i després els fa trossos, amb una composició musical i parlada ritualista, incontrolable i en contínua expansió.