Ara ja estem ficats en el cacao i sembla que sempre hagi estat així. Però les coses van tenir els seus inicis. En qualsevol cas no estava escrit a enlloc que haguéssim de fer un espectacle com aquest, ni que ens ajuntaríem tots els bojos que ens hem ajuntat.

Al principi hi havia una historieta de Lauzier -La carrera de la rata- que des de l’època en que vam montar Glups! ens atreia i ens fascinava. Lauzier és un humorista cruel, d’una lucidesa aclaparadora, que descriu les nostres vides amb moralitat sarcàstica i arrenca les màscares que LA HIPOCRESIA posa davant les nostres cares desvalgudes, encara que hi hagi el risc que, amb la màscara, salti també la carn. Aixó d’una banda.

D’una altra, hi havia SANTIAGO AUSERON i el seu heterònim, Juan Perro, que des dels seus inicis amb Radio Futura ens tenia seduïts amb la seva poesia feta rock profund i amb la seva àrdua -i no sempre ben entesa- tasca de recerca dels orígens del ritme i del sabor en els vells soneros cubans. Les seves cançons ens han ajudat a suportar el quilometratge de la vida.

I finalment, last but not least, hi havia les ganes de treballar amb gent de l’altre costat d’aquest pati de veïns que es la llatinitat. Cubans, dominicans… caribenys en general. Explicar el rubor que ens provocaven quan ens feien sentir tant poc dotats per la sensualitat dels ritmes, per la facilitat dels colors, de les rialles… Aquesta FASCINACIÓ per l’exotisme que es troba a la base de tota la nostra patètica i tragicómica relació amb el carib, que va començar molt malament amb el colonialisme i segueix pitjor amb el vergonyós turisme sexual de la contemporaneïtat.

I alhora hi eren ells, els inmigrants, els EXILIATS; buscant un forat pel qual esmunyir-se en la societat del benestar de la qual ens sentim tan orgullosos i en som tan mereixedors com ells.

-Vostès sí que són feliços– sembla que ens diuen des de les seves experiències de desarrelament i d’indocumentació en un país de nous rics com és el nostre.

-Vostès si que són feliços- els contestem nosaltres des de la nostra insatisfacció de nens mimats que deixen el plat a mig menjar. D’aquestes mirades creuades es parla en el nostre espectacle. Cadascú suposa que la FELICITAT, el plaer continuat, i, per tant impossible, es troba a l’altre banda de l’oceà. I després el resultat és que la felicitat no era enlloc, o més ben dit, era a tot arreu però no sabíem trobar-la… Quin cacao.

Som aquí, doncs, junts i barrejats, Lauzier, Auserón, Dagoll Dagom i companyia.

Busquem explicar al públic algun aspecte de la veritat sense treure’ns mai les lents de l’humor, de la sàtira, de la higiènica capacitat de poder riure’ns de nosaltres mateixos i dels altres. Si a aquest cacao li traiéssim l’humor, l’única cosa que quedaria és la desesperació. Deu de ser per aixó que l’humor és tan important.

JOAN LLUÍS BOZZO