Persones adultes que viuen amb els seus pares, becaris que no reben diners ni pel metro, mirades al mòbil cada deu segons no fos cas que hagués arribat un whatsapp i que no llegir-lo comportés la destrucció del planeta, tòpics suats sobre la crisi i les oportunitats, pisos compartits, sopars de classe que es repeteix mil vegades que s’han de fer però que per sort no es fan, estudiants que si mires el que paguen diries que van a una universitat privada i si mires el que reben semblen alumnes d’una escola pública d’Uganda, empresaris yuppies emprenedors moderns dinàmics enrotllats chupiguais ultracools que fan ràbia nivell “hòstia amb la mà oberta”, negocis regentats per senyors asiàtics que treballen més hores que un rellotge fabricat per nens al seu país, amors adolescents en un moment en què ja comença a quedar a prop la menopausa, hores i hores que en teoria són per fer coses de profit llençades a les escombraries perquè és absolutament impossible deixar de mirar hipnòtics youtubes de, per exemple, gatets fent coses moníssimes. Alguns li diuen “generació perduda”. Nosaltres hem buscat una etiqueta més exacta.