La història ens mostra a un Montpalau amb una vitalitat entusiasta, científica, però al seu torn ingènua per la seva joventut, que contrasta amb força amb la de la seva cosina Isadora Novau, plena d’experiència i practicitat gairebé simplista. La subtil ironia que ja desprenia la novel·la afavoreix l’optimisme i fa, en definitiva, que es transmeti allò que anomenem: l’alegria de viure. Pel camí, Montpalau perdrà la fe absoluta que té en els seus dogmes, haurà de renunciar a més d’una de les seves veritats absolutes, però gràcies a això, descobrirà que hi ha coses, com l’amor i la poesia, que s’escapen a la raó i que li permeten percebre el misteri que s’amaga dins del cant de l’“Àurea Picuda”.