Mamá quiero ser famoso parteix d’un plantejament força senzill: fer desfilar per sobre l’escenari part d’allò que, segons el nostre parer, forma part d’aquest fenomen social tan en voga: voler ser famós costi el que costi. Exercir la vanitat d’una manera desmesurada i treure el cap per televisió, sigui com sigui, i costi el que costi.
No es tracta d’una paròdia de televisió (un tema que dóna per molt més) ni tampoc d’una paròdia dels personatges que hi surten (la qual cosa fora absurda, ja que això ja ho fa la televisió mateixa), sinó més aviat d’una paròdia de nosaltres mateixos, és a dir, dels que la mirem.
La televisió ja no ens fa por. Primer vam lluitar per tenir-la, després ens va segrestar al saló, ens va menjar el coco i, més tard, vam somiar amb sortir-hi per acabar volent ser els protagonistes.
A Mamá quiero ser famoso la televisió ens serveix únicament com a decorat, com a vehicle transmissor d’aquella malaltia que es va encomanar com un virus a partir del moment que un pseudofamós va dir aquella frase maleïda: “Si no surts a la televisió és que no existeixes”.
Del respecte i del pudor desmesurat per sortir a la caixa tonta hem passat al tot val i al jajaja, jijiju. Fa pocs anys era impensable veure i sentir això que avui veiem i sentim. Això és bo o és dolent? No ho sabem… Només sabem que tots ens queixem, però també és cert que, mentre ens queixem, continuem prement el botó del comandament a distància com si el portéssim enganxat als dits. I perquè? Volem veure coses properes? O es tracta més aviat d’un problema d’evasió? Volem veure una realitat “manipulada”? Estem ja farts d’aquell “amor i luxe” inassolible que ens van voler vendre? O, més aviat, necessitem veure molta “porqueria” per sentir-nos una mica millor i pensar que nosaltres estem molt per sobre de tot això? No ho sabem. Es només culpa de la televisió i d’aquells que fan televisió o també nosaltres en som culpables? Tampoc no ho sabem. Com diu un “cubà famós” que no és cap parent nostre: “Estem confosos”. I, donat que la confusió no és bona consellera, ens ensumem que la cosa no va bé. Haurem de reflexionar-hi a nivell individual. Haurem de tornar a practicar allò que a vegades sembla que hem deixat de fer: pensar. I això precisament és la única cosa que pretén aquest espectacle: fer-nos reflexionar a partir de la rialla, si bé la realitat sempre supera la ficció.
Mamá quiero ser famoso és un espectacle ple de rialles, de música, de ploma i de color. És, en realitat, una revista. Una revista musical a l’antiga que, amb l’excusa d’un format de gala televisiva, fa desfilar per la seva passarel·la “el bo i millor”, l’estat del “famoseig” d’aquest país, la dèria de certes persones per ser famoses menyspreant totalment l’esforç personal o artístic.
Mummy, I wanna be famous és un programa de televisió que la cadena britànica CBN TV, a la recerca de nous famosos, retransmet en directe des de fa trenta anys per a tota Europa. I, seguint la “tendència actual”, es retransmet des d’un teatre convertit en plató de televisió.
El programa, després d’haver recorregut amb molt d’èxit la majoria de ciutats europees, arriba ara a Espanya, un jaciment força ric de personatges amb vocació de famosos. El públic paga per ser famós i, alhora, actua com a públic televisiu.