Waldemar Ics arriba de Polònia, amb deu anys, a una escola catalana, i aviat els seus companys s’adonaran que el noi no és com ells; no té dents ni sang, quan no perd un braç perd la rialla, fins i tot sembla que no té nom, a casa seva l’anomenen Ningú. Totes aquestes diferències faran que molts acabin perdent el cap i per la seva condició de mort vivent serà rebutjat i perseguit per alguns.
Quan ell cerca amistat i afecte obté menyspreu, especialment d’un company de classe que comprèn, massa tard, que l’amistat veritable no entén de diferències socials o culturals, de vius o morts. L’afecte, en definitiva, traspassa el llindar del temps.