Des que el món és món i mentre la raça humana habiti el planeta, hi ha un esport que sempre ens mantindrà ocupats: l’insondable món de les relacions sentimentals. De grat o per força, la humanitat ha hagut de recórrer (i recorrerà!) els seus laberíntics camins amb desigual fortuna.
Però si és inqüestionable que la raça humana té un talent innat per complicar-se la vida amb aquests temes, no és menys cert que, afortunadament, també el té per riure-se’n de si mateixa.
Què me’n diuen d’aquells miralls deformats, d’antigues atraccions de barraca de fira? ¿Per què es pensen que malgrat l’evolució tecnològica de la indústria de l’entreteniment, han esdevingut un clàssic que sempre perdurarà? Perquè simplement apel·len a aquestes dues habilitats eternes i immutables de la condició humana. Els miralls de fira et deformen la figura amb l’única i sana intenció de fer-te riure d’allò que hi veus reflectit, que no és altra cosa que la teva pròpia imatge, és a dir: tu mateix.
T’ESTIMO, ETS PERFECTE… JA ET CANVIARÉ, amb vocació de mirall de fira, reflecteix situacions que ens envolten (per bé que deformades, no menys reconeixibles). De vegades absurdes, de vegades amargues, però que en cap moment han deixat de tenir un lligam ben estret amb la realitat de cada dia.
I ara, abans de començar, només dues coses, la primera: ¡entrin sense por a la nostra sala dels miralls! Segur que en més d’un moment s’hi veuran reflectits a dalt de l’escenari. Bé, vaja, cadascú és cadascú, oi? I la segona: és que els estimem perquè són perfectes, però, si us plau, no canviin mai! No deixin de venir al teatre. Gràcies.
Esteve Ferrer