►Molt més que 1500 funcions

►Antoni Font-Mir: Doctorand en estudis teatrals per la UAB, membre del CRAE (Centre de Recerca en Arts Escèniques), Màster Universitari en Estudis Teatrals per la UAB, llicenciat en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, fundador i ideòleg de Teatremusical.cat.

►La setmana passada, Dagoll Dagom va anunciar a les seves xarxes socials les 1500 funcions de Mar i cel, l’espectacle més famós de la principal companyia catalana de teatre musical de la segona meitat del segle XX i del principi del XXI.

Publicació a les xarxes socials de les 1500 funcions de Mar i cel

►La xifra en si mateixa és una efemèride a celebrar; no hi ha gaires produccions que hagin arribat a les 1000 funcions (Cegada de amor de La Cubana el 1994, El Mètode Grönholm de Jordi Galceran el 2003). Fets sorprenents, tenint en compte que cada cop més a Barcelona les temporades són tancades, més curtes, i no deixen lloc al fet que una obra es converteixi en un èxit de públic.

►La versió musical de Mar i cel, estrenada al setembre de 2024, segurament serà l’espectacle més vist de tota la temporada teatral 2024-25 i tornarà a demostrar que el català no és un inconvenient per gaudir de teatre musical de gran format. Però aquestes 1500 funcions amaguen una realitat interessant que cal explorar.

►Després de l’èxit obtingut amb El Mikado de William Schwenck Gilbert i Arthur Sullivan, amb adaptació al català de Xavier Bru de Sala, estrenat el 20 de maig de 1986 a l’Auditori de Palma de Mallorca, la companyia catalana volia entrar de ple en el teatre musical de gran format. Com a referents d’aquest format i gènere, teníem: L’aplec del Remei de Josep Anselm Clavé (1856), L’alegria que passa de Santiago Rusiñol i Enric Morera (1889), La Santa Espina d’Àngel Guimerà i Enric Morera (1907), Pel teu amor de Miquel Poal Aregall i Josep Ribas (1922), El giravolt de maig d’Eduard Toldrà i Josep Carner (1928), La Reina ha relliscat d’Alfons Roure i Josep M. Torrens (1932), El retaule del flautista de Jordi Teixidor i Carles Berga (1968), Granja Animal, la primera òpera rock catalana basada en la novel·la de George Orwell i convertida en musical per Joan Vives i Lluís M. Ros (1976), Don Jaume el Conquistador, una sarsuela-rock de Serafí Pitarra amb música i adaptació de La Trinca (1978), o El Roig i el Blau, un passatemps en tres actes amb text de Joan Oliver i música de Juli Sandaran (1985). De fet, Dagoll Dagom s’estava convertint en la referència del teatre musical català de gran format amb muntatges com Glups!! (1983).

►Però, com segurament ens ha passat a tots, van anar a buscar un referent a la gran indústria cultural londinenca: Les Misérables de Claude-Michel Schönberg, amb llibret d’Alain Boublil i lletres de Herbert Kretzmer, estrenat el 8 d’octubre de 1985. Avui, el 2025, parlar de Les Misérables és parlar d’un clàssic; de fet, aquest any l’espectacle celebrarà el seu 40è aniversari en cartell. Però quan Dagoll Dagom es va fixar en aquest espectacle, era l’obra que el públic teatral londinenc aclamava, a diferència de la premsa, la crítica i els acadèmics, que van condemnar l’espectacle per haver convertit un clàssic de la literatura francesa en un musical. Quins visionaris.

Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. ©. David Ruano.

►Cameron Mackintosh els va dir que podien fer l’obra, però que era una «franquícia». Dagoll Dagom va perdre-hi l’interès. Aquesta petita decisió canviaria part de la història del teatre musical català. No entrarem en el terreny de l’especulació, ja hi ha altres que ho fan, però és evident que si Dagoll Dagom hagués apostat per la reproducció d’un catàleg importat, ens hauria deixat més orfes de creació, tal com passa avui a la Gran Via de Madrid.

►Aquest fet els va portar a posar de nou el focus a Catalunya. Van repassar els autors clàssics i van arribar al gran Àngel Guimerà, molt relacionat amb les companyies de teatre musical català de principi del segle XX.

“Buscàvem una història amb un drama individual que fos mirall d’un drama col·lectiu, social; que definís una manera d’entendre la realitat. Una història que tingués la intensitat i la simplicitat necessàries com per poder-la explicar amb el llenguatge del teatre musical. Un tema que estigués a prop nostre i que tingués alhora una dimensió universal.”
– Dagoll Dagom, 1988

►Centrar-se en Catalunya va fer que descobrissin el talent del mestre Albert Guinovart, que va continuar l’herència d’aquells compositors catalans de principi del segle XX, aportant-hi el seu segell i servint-lo per preparar les noves generacions de músics escènics. També va seguir posant llum l’art indiscutible d’Isidre Prunés i Montse Amenós, que des d’Antaviana (1978) havien tingut una estreta col·laboració amb la companyia, així com a Xavier Bru de Sala, que va adaptar l’obra de text, convertint-la en un llibret. En l’any del centenari de la mort d’Àngel Guimerà, aquest va ser l’únic espectacle teatral professional de gran format que hem tingut a la cartellera de Barcelona, ja que els teatres públics han arribat tard o, en alguns casos, ni han arribat.

►No acceptar les condicions de Mackintosh ha fet que, des del 1988, les diferents reposicions de Mar i cel hagin donat feina a prop de 300 professionals de les arts escèniques. Gràcies al seu èxit, el 1992 es va produir Flor de nit, que personalment considero el cim més alt de la companyia. Però Mar i cel també ha creat, consolidat i encarrilat carreres teatrals, vocacions, afició al teatre i al teatre musical, i ha recordat que les reposicions poden funcionar a la cartellera catalana.

Himne dels pirates 2024. ©. David Ruano.

►1500 funcions, a part de felicitar la companyia i els intèrprets, també han de servir per veure el que pot despertar una bona aposta, emmirallant-se en tots els referents possibles, però enfocant-se en els dramaturgs musicals de Catalunya.

►Els 37 anys que ha perdurat la versió musical de Mar i cel han deixat a la memòria col·lectiva al públic teatral català, parelles icòniques interpretant els personatges protagonistes. Estic segur que Mar i cel tornarà a la cartellera catalana de la mà d’altres professionals, però dins de la història de Dagoll Dagom, només uns pocs noms del teatre musical català podran dir que han estat Saïd i Blanca.

►1988: Carlos Gramaje i Àngels Gonyalons (com a repartiment original).

Carlos Gramaje i Àngels Gonyalons ©. Pilar Aymerich.

►1989: Carlos Gramaje i Carme Cuesta (el 1993, a Historietes, es van tornar a posar a la pell dels personatges amb Per què he plorat).

Carlos Gramaje i Carme Cuesta ©. Hans Labler.

►2004: Carlos Gramaje i Elena Gadel (que en algunes funcions va tornar a ser interpretat per Carme Cuesta i, en una funció d’emergència, per Joana Estebanell, amb un ram de roses blanques al camerino, cortesia de Miquel Periel. Fora de Catalunya, en aquella reposició, Blanca va ser interpretada per Julia Möller).

►2014: Roger Berruezo i Ana San Martín (a la recta final d’aquella producció, el personatge de Saïd va estar compartit amb Carlos Gramaje, 10 anys després).

►2024: Jordi Garreta i Alèxia Pascual (tancant els noms que ja quedaran per sempre més lligats al mític musical català).

►El juliol de 2025, amb un acord de DO Major amb la paraula “cel”, es farà el tancament definitiu de Dagoll Dagom, però Mar i cel, en un futur, ens donarà encara moltes més funcions.

►Gràcies a tots els que ho han fet possible.

►Vic, 22 de març de 2025.

23 març, 2025►Molt més que 1500 funcions